Moon, un film de Duncan Jones

Duncan Jones, el fill de David Bowie, s'ha estrenat com a director de cinema amb Moon, la triomfadora al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges d'aquest any: Un film de ciència ficció amb aires de thriller que, sense ser una superproducció, no ha renunciat a beure de les més exitoses obres del gènere durant el segle passat, o fins i tot d'obres més recents com Los cronocrímenes de Nacho Vigalondo; tot plegat navegant sobre un excel·lent guió que aconsegueix connectar-nos als drames existencialistes interestelars del gran Stanislav Lem. Després de passar 3 anys tot sol a la lluna, el protagonista de la història, l'astronauta Sam Bell, es veu embolcallat d'un seguit de circumstàncies que convertiran la perspectiva del seu retorn imminent a La Terra en una font d'intrigues.
Sense complexes, doncs, i fent gala d'un enorme potencial, Duncan Jones ens demostra, com a mínim, que sap perfectament on trobar cadascun del ingredients necessaris per convertir un baix pressupost en una pel·lícula atractiva que no fa altra cosa que col·leccionar crítiques positives. Per parlar de miracles, ja és encomiable que amb només cinc milions de dòlars de pressupost la pel·lícula hagi aconseguit arribar a les sales de cinema d'Espanya. I sens dubte una de les sorpreses més positives és la doble interpretació de Sam Rockwell com a protagonista, que ja sona amb força a les apostes pels nominats als Oscars.

REC 2, una de zombis catalans

Si al seu dia vareu xalar de valent a la butaca mentre veieu REC, el curiós experiment cinematogràfic de Jaume Balagueró i Paco Plaza, ara teniu als cinemes la segona part, REC2: Més del mateix, però diferent. La base és la mateixa: són els propis actors els qui porten la càmera, provocant una narració visual subjectiva i en primera persona de tot el que va passant. ¿Les diferències? Doncs sobretot que Balagueró i Plaza han tingut temps de meditar com treure més suc a les possibilitats del nou invent, i això es tradueix en jocs molt més interessants amb la càmera, la resolució d'alguns problemes de ritme que tenia la primera part, i de passada han aprofitat també per tancar alguns interrogants que en aquella ocasió havien quedat oberts.
Una altra novetat és que mentre a la primera part de REC primava sobretot el realisme i el cinema-documental, aquesta segona part s'ha obert totalment al gore i el terror, amb dolls de sang per tot arreu, fetge i molta acció, amb abundants paròdies dels grans clàssics del gènere i un plantejament de les escenes clarament inspirat a l'estètica dels videojocs. L'actriu Manuela Velasco repeteix en el repartiment un paper que ja se'l tenia guanyat, però sens dubte tot el protagonisme li ha robat Niña Medeiros, el zombi que ja no podrà viure mai sense l'ànima del fascinant Javier Botet.

Spectrum, d'Alfonso Azpiri

Planeta de Agostini Comics publica aquesta tardor un curiós àlbum d'il·lustracions del dibuixant madrileny Alfonso Azpiri, qui durant els any 80 del segle passat va ser el referent indispensable en el disseny de les caràtules de qualsevol videojoc per a Spectrum, Amstrad, Atari, Amiga o PC que sortia al mercat. En aquells anys Espanya era una potència mundial a la creació de videojocs que no tenia res a envejar ni tan sols al Japó, i bona part del seu prestigi anava presentat a les caràtules dissenyades per Azpiri.
Les perspectives impossibles, uns colors de gran vitalitat i el seu magistral ofici com a dibuixant van fer d'Azpiri el dictador absolut de les normes per a crear una caràtula perfecta, la porta de benvinguda a la fascinació de jocs memorables com Abu Simbel, profanation o West Bank de 1985, o Viaje al centro de la tierra, de 1989. A més, l'art d'Azpiri com a ninotaire va influenciar directament els gràfics de Lorna, la voluptuosa heroïna de ciència ficció eròtica que va acabar provocant l'interés de revistes com Heavy Metal o Penthouse, o bé Mot un divertit personatge que acabaria convertit en sèrie d'animació produida per Le Studio-Canal Plus,... i un llarg etcètera d'èxits gràfics que trobareu compil·lats en aquestes 128 pàgines a color que edita Planeta de Agostini Còmics al preu de 14,95 euros, Spectrum il·lustracions d'Azpiri entre 1985 i 2009.

Los sustitutos, un film de J. Mostow inspirat al còmic The Surrogates

Una de les estrenes de ciència ficció més esperades a la cartellera d'aquesta tardor ha estat Los sustitutos (Surrogates) la darrera creació del director Johnatan Mostow, qui no apareixia per la gran pantalla des de l'any 2003, quan va estrenar la tercera part de Terminator, La Rebel·lió de les màquines.
L'experiència adquirida en aquella ocasió amb la recreació de tota mena d'autòmats i cyborgs, així com la presència de Bruce Willis com a protagonista, que per si sol garanteix solvència i carisma a tot arreu on el posen, han estat els dos ingredients bàsics per a la solidesa d'aquesta cinta cyberpunk que reflexiona sobre una societat propera i probable, l'any 2017, quan els humans ens passem la vida tombats a una còmoda butaca i amb uns electrodes clavats al cervell, mentre vivim virtualment la nostra existència a mans d'un cos artificial creat al nostre gust, sempre jove i sense por a la mort, les infeccions o el fracàs. Els problemes comencen quan algú troba la manera d'exterminar massivament els humans actuant directament sobre la xarxa que ens connecta al nostre substitut.
















Si us apassiona el tema, toca inevitablement fer un repàs als còmics que inspiren la pel·lícula de Johnatan Mostow: Los sustitutos, o Surrogates, són una creació del guionista Robert Venditti amb dibuixos de Brett Weldele projectada en cinc històries de les quals ja en porta publicades dues: The Surrogates pròpiament, què és la que inspira la pel·lícula i ja fa temps que està publicada, i Los sustitutos de carne y hueso, que és la preqüela de la història i és una novetat editorial d'aquesta tardor. A Espanya les publica Glénat, són dos álbums a color, de 208 i 144 pàgines respectivament, que trobareu al preu de 19,95 euros la peça.
















Aquí us deixo uns scans del còmic central, The Surrogates, i tot seguit el trailer de la pel·li.

Fuga en la Modelo reeditat

Ediciones La Cúpula ha reeditat tota una llegenda del còmic underground barceloní dels anys 80 del segle passat. M'estic referint a la més reeixida criatura del guionista Juan Mediavilla i el dibuixant Miquel Gallardo: el niñato, més conegut universalment com a Makoki, i concretament de l'àlbum més exitós de les seves aventures: Fuga en la Modelo. Primer va aparèixer publicada per entregues a la revista El Víbora, i tot seguit es va compilar en un àlbum del qual es van vendre 20.000 exemplars en 4 edicions, fins que va ingressar a l'olimp de les obres introbables per a disgust de tots aquells que no van tenir ocasió de comprar-la al seu moment.
















(al centre i acolorits, Gallardo i Mediavilla, als temps d'El Víbora,.. quins temps!)


Fuga en La Modelo ens desplaça a una Barcelona preolímpica, a un Raval sense baretos de disseny on els pisos es podien comprar per 2 milions de pessetes i encara ningú havia sentit a parlar d'una cosa anomenada al·luminosi. Rockabillies, kinkis, màquines escurabutxaques reventades amb potes de cabra i una banda de col·legues: Emo, Cuco i el Niñato, que amb seu gos Pipo porten de corcoll al Comisario Loperena i tot el cos de la Policia Nacional. Rellegit avui dia, Fuga en La Modelo esdevé el reflex de tota una generació a una altra Barcelona, una cituat que té molt poc a veure amb la que avui dia coneixem. Ara la podeu trobar novament a les llibreries per 16 euros, en una acurada edició de 72 pàgines en tapa dura. I quan dic acurada, ho dic perquè està feta amb molt d'amor, amb una millora digital de les imatges molt ben treballada i una enquadernació impecable.