Pandorum, ja en Blu-ray

Amb el pas del anys i un llarg treball al darrere, Paul Anderson s'ha acabat convertint en el gurú del subgènere survival horror als cinemes. Primer es va autoproclamar fill espiritual de Ridle Scott a través de pel·lícules com Alien vs. Predator i Soldier, que rememoren respectivament l'Alien i el Blade Runner de Scott. Però mentre això passava creava també el seu propi llenguatge, per exemple portant el videojoc Resident Evil al cinema, del qual ja porta estrenats tres episodis i un quart, Resident Evil: Afterlife, que podrem veure aquest 2010. Però entretant no arriba, i per anar fent boca, tenim la seva darrera producció: Pandorum.













Pandorum transcorre als laberints inacabables i asfixiants d'una nau perduda més enllà de l'univers conegut. 60.000 passatgers i 20 milions d'espècies al seu interior, són tot el que quedava de la vida a la terra, temps enrere extingida, però quan els protagonistes desperten de la seva hivernació, no només no saben on són ni que fan, sinó que tampoc troben res de la càrrega original de la nau, tot i que, poc a poc, descobriran que tampoc no estan del tot sols.
La cinta va a càrrec del jove director alemany Christian Alvart i una nòmina d'actors encapçalada per Dennis Quaid i Ben Foster. Una acurada ambientació post-industrial de marcat accent gòtic, 54 platós submergits a una foscor claustrofòbica i una il·luminació de flaixos enlluernadors, garanteixen 108 minuts de confusió i terror a 800 milions de km de la Terra. La cinta va passar força desapercebuda per les cartelleres catalanes durant el novembre de 2009,... amb prou feines va estar un parell de setmanes a les sales. Ara, però, ja la podem trobar en Blu-ray i gaudir-la a casa, com a mínim per ara en versió de lloguer,... encara no l'he vist a les botigues, tot i que l'anunciaven per a finals de gener. Suposo que serà qüestió de dies, el funcionament de les distribuidores és sempre un petit i incòmode misteri.

Moon, un film de Duncan Jones

Duncan Jones, el fill de David Bowie, s'ha estrenat com a director de cinema amb Moon, la triomfadora al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges d'aquest any: Un film de ciència ficció amb aires de thriller que, sense ser una superproducció, no ha renunciat a beure de les més exitoses obres del gènere durant el segle passat, o fins i tot d'obres més recents com Los cronocrímenes de Nacho Vigalondo; tot plegat navegant sobre un excel·lent guió que aconsegueix connectar-nos als drames existencialistes interestelars del gran Stanislav Lem. Després de passar 3 anys tot sol a la lluna, el protagonista de la història, l'astronauta Sam Bell, es veu embolcallat d'un seguit de circumstàncies que convertiran la perspectiva del seu retorn imminent a La Terra en una font d'intrigues.
Sense complexes, doncs, i fent gala d'un enorme potencial, Duncan Jones ens demostra, com a mínim, que sap perfectament on trobar cadascun del ingredients necessaris per convertir un baix pressupost en una pel·lícula atractiva que no fa altra cosa que col·leccionar crítiques positives. Per parlar de miracles, ja és encomiable que amb només cinc milions de dòlars de pressupost la pel·lícula hagi aconseguit arribar a les sales de cinema d'Espanya. I sens dubte una de les sorpreses més positives és la doble interpretació de Sam Rockwell com a protagonista, que ja sona amb força a les apostes pels nominats als Oscars.

REC 2, una de zombis catalans

Si al seu dia vareu xalar de valent a la butaca mentre veieu REC, el curiós experiment cinematogràfic de Jaume Balagueró i Paco Plaza, ara teniu als cinemes la segona part, REC2: Més del mateix, però diferent. La base és la mateixa: són els propis actors els qui porten la càmera, provocant una narració visual subjectiva i en primera persona de tot el que va passant. ¿Les diferències? Doncs sobretot que Balagueró i Plaza han tingut temps de meditar com treure més suc a les possibilitats del nou invent, i això es tradueix en jocs molt més interessants amb la càmera, la resolució d'alguns problemes de ritme que tenia la primera part, i de passada han aprofitat també per tancar alguns interrogants que en aquella ocasió havien quedat oberts.
Una altra novetat és que mentre a la primera part de REC primava sobretot el realisme i el cinema-documental, aquesta segona part s'ha obert totalment al gore i el terror, amb dolls de sang per tot arreu, fetge i molta acció, amb abundants paròdies dels grans clàssics del gènere i un plantejament de les escenes clarament inspirat a l'estètica dels videojocs. L'actriu Manuela Velasco repeteix en el repartiment un paper que ja se'l tenia guanyat, però sens dubte tot el protagonisme li ha robat Niña Medeiros, el zombi que ja no podrà viure mai sense l'ànima del fascinant Javier Botet.

Los sustitutos, un film de J. Mostow inspirat al còmic The Surrogates

Una de les estrenes de ciència ficció més esperades a la cartellera d'aquesta tardor ha estat Los sustitutos (Surrogates) la darrera creació del director Johnatan Mostow, qui no apareixia per la gran pantalla des de l'any 2003, quan va estrenar la tercera part de Terminator, La Rebel·lió de les màquines.
L'experiència adquirida en aquella ocasió amb la recreació de tota mena d'autòmats i cyborgs, així com la presència de Bruce Willis com a protagonista, que per si sol garanteix solvència i carisma a tot arreu on el posen, han estat els dos ingredients bàsics per a la solidesa d'aquesta cinta cyberpunk que reflexiona sobre una societat propera i probable, l'any 2017, quan els humans ens passem la vida tombats a una còmoda butaca i amb uns electrodes clavats al cervell, mentre vivim virtualment la nostra existència a mans d'un cos artificial creat al nostre gust, sempre jove i sense por a la mort, les infeccions o el fracàs. Els problemes comencen quan algú troba la manera d'exterminar massivament els humans actuant directament sobre la xarxa que ens connecta al nostre substitut.
















Si us apassiona el tema, toca inevitablement fer un repàs als còmics que inspiren la pel·lícula de Johnatan Mostow: Los sustitutos, o Surrogates, són una creació del guionista Robert Venditti amb dibuixos de Brett Weldele projectada en cinc històries de les quals ja en porta publicades dues: The Surrogates pròpiament, què és la que inspira la pel·lícula i ja fa temps que està publicada, i Los sustitutos de carne y hueso, que és la preqüela de la història i és una novetat editorial d'aquesta tardor. A Espanya les publica Glénat, són dos álbums a color, de 208 i 144 pàgines respectivament, que trobareu al preu de 19,95 euros la peça.
















Aquí us deixo uns scans del còmic central, The Surrogates, i tot seguit el trailer de la pel·li.

Distrito 9, un film de Neill Blomkamp

Aquests dies tenim als cinemes la darrera producció de Peter Jackson: Distrito 9, una pel·lícula de ciència ficció amb cos i sense esquerdes, com feia temps que no teniem ocasió de veure a la gran pantalla. Un guió fresc, una idea nova i un còctel de divertides concesions al cimena bandarra de sèrie B aromatitzat amb un munt d'evocacions al manga japonès. Peter Jackson i el director, Neill Blomkamp, que per cert s'estrena com a tal al gran format, estaven treballant plegats al projecte de portar el videojoc Halo al cinema, una pel·licula que té prevista la seva estrena l'any 2012,... i com qui no vol la cosa, a mig camí es treuen de la màniga aquesta petita obra mestra.

L'argument de Distrito 9 és una trama político-conspiranoica d'experiments secrets sobre uns alienígenes i la seva tecnologia, que accidentalment aterren a Sudàfrica sense cap mena de pretensió hostil contra l'espècie humana. Els humans, doncs, acaben convertits en els dolents de la pel·lícula i la nau queda reclosa durant prop de 30 anys al disctricte 9, una mena de despietat camp de concentració, aïllat de la resta del món i custodiat sota el més estricte secret militar. Com us deia, un divertimento inspirat a un videojoc que acaba convertit en un important referent de ciència ficció. La pel·lícula queda totalment oberta a una segona part o, qui sap? En el millor dels casos fins i tot una sèrie televisiva, tal com va passar ara fa 13 anys amb Stargate. De fet s'ha de dir que Neill Blomkamp va ser un dels principals responsables del efectes especials a la coneguda telesèrie sobre aquesta pel·lícula protagonitzada per Richard Dean Anderson.
Us deixo el trailer de Distrito 9 i, tot seguit, un avançament de Halo, que fa molt bona pinta!

Luís Buñuel i Fritz Lang en còmic

Dos grans mites de les beceroles del cinema, Luís Buñuel i Fritz Lang, són el motiu d'inspiració dels còmics que us comentarem tot seguit.
Sobre Luís Buñuel, el dibuixant extremeny Fermín Solís ha publicat recentment una novel·la gràfica on intenta recrear la seva vida quan estava rodant el legendari documental Las Hurdes, tierra sin pan. La història té molt de ficció perquè gairebé no existeix documentació sobre com Buñuel va dur a terme el rodatge, però Fermín Solís intenta treure suc d'aquell complicat moment, quan Buñuel estava molt desorientat anímicament i no trobava el seu lloc ni a Espanya, ni als EEUU ni a França. Per suposat a la història no li falta la bona dosi de surrealisme que tota referència a Buñuel obliga. El títol, Buñuel en el Laberinto de las Tortugas. 18 euros, 128 pàgines en blanc i negre. Publica Astiberri.












Quant a Fritz Lang, l'il·lustrador de Cincinnati Jon J. Muth, va publicar durant la dècada dels 90 una sèrie de quatre comic books inspirats a M la primera pel·licula sonora de Fritz Lang, exhibida a Espanya amb el nom de M. El vampiro de Düsseldorf.
Amb aquests comic-books Jon J. Muth estava desenvolupant tot un nou llenguatge al còmic, que apropava la seva tècnica pictòrica de caire foto-realista als requeriments expressius de la novel·la gràfica. Ara Editorial Rossell aplega en un volum únic aquells quatre comic books, 192 pàgines a color que donen nova vida als misteris de M. Val 24 euros.

La Condesa Sangrienta, d'Alejandra Pizarnik (Il·lustrat per Santiago Caruso)

L'escriptora argentina Alejandra Pizarnik va publicar cap a 1966 un assaig anomenat La Condesa Sangrienta, una història de gènere gòtic inspirada a la comtesa Erzébet Bathory, que va viure durant el segle XVII a un castell de Transilvània on es diu que va practicar tortures i vexacions inconfessables a unes sis-centes noies que van tenir l'infortuni de creuar-se a la seva vida. Diu la llegenda que es banyava amb la sang de les noies perquè així es rejovenia, i sembla que Bram Stoker hauria traslladat els seus relats de Romania a Transilvània seduït per les macabres històries que sentia a dir sobre ella: de manera que el príncep Vlad Temper va quedar sobtadament reduit a la categoría de comte a causa d'aquesta criatura sense pietat que sembrava la mort al seu voltant i va dedicar els seus dies a nodrir-se de la joventut dels altres. Molts situen en seu mite com l'origen del gènere vampiresc.













Si la història ja és prou esgarrifosa per si mateixa, l'assaig d'Alejandra Pizarnik afegeix una visió imaginativa i trasbalsada del mite de la comtesa Erzébet Bathori, una arravatada barreja d'immediatesa poètica i ressenya literària que esclata a causa de la novel·la amb el mateix títol que Valentine Penrose havia publicat dos anys abans.
Ara, Libros del Zorro Rojo ens ofereix l'oportunitat de tenir aquesta obra en un singular volum, il·lustrat amb una gran implicació emocional pel també argentí Santiago Caruso: sinistres i belles llàmines amarades de l'estètica simbolista del segle XIX que acaben de convertir aquesta edició en una petita joia. La Condesa Sangrienta d'Alejandra Pizarnik, 88 pàgines enquadernades en cartoné i sobrecoberta que trobareu per 18,90 €
Ja que hi som, i tal com ens fa notar Werewolfie al seu blog, dir també que aviat s'estrenarà una pel·lícula escrita i dirigida per Julie Delpy, també inspirada en la comtesa Erzébet Bathori. La pròpia Julie Delpy interpreta la protagonista. Es diu The Countess i es va presentar a la darrera Berlinale. Aviat, doncs, la podrem veure als cinemes.

Las Calles de Arena, de Paco Roca

A mesura que s'apropa el Saló del Còmic de Barcelona les primeres espases del novè art van publicant les seves flamants novetats. Un dels primers a obrir foc ha estat el valencià Paco Roca, que des del 17 d'abril té a les llibreries una nova història: Las Calles de Arena, quan encara no ha deixat de treballar en els efectes col·laterals de la seva anterior obra, Arrugas, de la qual ja porta venuts més de 17.000 exemplars, té en marxa una exposició itinerant que volta per tota Espanya i, segons informa Ediciones Astiberri aviat la veurem al cinema sota la direcció d'un expert en històries animades com és Ignacio Ferreras. La producció va a càrrec de la gallega Perro Verde Films i per ara se sap que la veu del protagonista la posa José Sacristán.
Pel que fa a Las Calles de Arena, si bé el dibuix de Paco Roca va adquirint cada día que passa una personalitat pròpia més acusada i atractiva, el que destaca amb més força és la història: una intrigant trama de realisme fantàstic i tensió psicològica que embolcalla el jove protagonista, engarjolat a l'asfixia urbana d'uns carrers i un entorn que li són de sobres coneguts, però en canvi enormement hostils per a obrir-se camí en el seu destí. 104 págines a color i enquadernació en cartoné que publica Astiberri.

Lara Croft? ...No, és Agustina d'Aragó!

Agustina Raimunda María Saragossa Doménech va néixer l'any 1786 a Barcelona, o potser a Reus, i pel que expliquen les nombroses llegendes sobre la seva intervenció a la Guerra del Francès devia ser una dona d'un coratge molt especial. Diuen, per exemple, que va estar al destacament català que va foragitar els francesos d'El Bruc. I la gesta que li va valdre la popularitat més universal va ser la defensa de la ciutat de Saragossa, al peu d'un canó de grans dimensions, durant els setges de l'any 1808. Des d'aquell dia tots la coneixem com Agustina d'Aragó i el seu mite ha estat font d'inspiració permanent d'artistes i poetes.













Ara els publicistes aragonesos de 1001 Ediciones, Fernando Monzón i Enrique Mendoza, s'han decidit a portar-la al còmic amb una novel·la gràfica de marcat esperit cinematogràfic. Tant és així que la productora finlandesa Wrek a Movie s'ha interessat per la idea i volen adaptar el còmic al cinema.



Sexi i violenta, així és com els autors han concebut l'Agustina del segle XXI. Diu una de les llegendes que el General Wellington li va regalar un parell de pistoles, de manera que no ens ha d'estranyar si la veiem amb una d'elles a cada mà: No és Lara Croft, és Agustina d'Aragó, però el vertígen d'aquesta nova història és tan intens com el de la pròpia Tomb Raider. L'escenari, l'Espanya de la Guerra de la Independència, per on Agustina campava pletòrica d'energia, fins que va conèixer la mort a la ciutat de Ceuta amb 71 anys d'edat. Les llegendes i els fets històrics reals es barregen inevitablement, però el que fa bona aquesta història és la seva voluntat de trobar la veritable dona que va viure al darrere del mite.