Los invisibles, vol. 1: Dí que quieres la Revolución

Los invisibles, de Grant Morrison, és una barreja d'urban guerrilla i trames conspiranoiques entre Liverpool i Londres, o més aviat hauria de dir de Liverpool a Londres, que té lloc a principis dels anys 60.
El global de la història va molt més enllà, però pel que fa a aquests primers capítols de la història que ara us comento, acaba a la Arcàdia; no explico res més al respecte per no destripar el còmic. Còctels molotov, revolució i lluita contra una obscura plutocràcia que treballa al servei d'una cosa encara més fosca. Fins i tot John Lennon apareix al primer capítol. I és que el títol d'aquest primer volum no és altra cosa que la primera frase de la lletra del tema "Revolution" dels Beatles.
Aquest és l'escenari -tan vàl·lid como ho podria haver estat qualsevol altre, però Grant Morrison és escocès i a sobre homosexual, i li ha agafat per aquí- per a donar vida a les conseqüències d'un virus que es va instal·lar a la humanitat en algún moment indeterminat de la protohistòria o la història antiga; com qualsevol virus el seu objectiu és multiplicar-se infinitament i poblar totes les cèl·lules de l'univers: vet aquí la quimera de qualsevol virus com cal.
Els homes, com a hostes del virus, esdevenen els seu esclaus i comencen a treballar compulsivament a la construcció de ciutats. Primer comencen per les polis gregues i la cosa es va sofisticant fins arribar a les megalòpolis actuals. I això passa perquè quan l' home sàpiga construir les ciutats més grans i magnífiques, haurà arribat a la facultat de construir naus que podran escampar el virus per tot l'univers. El repte de la colonizació de l'espai no és, doncs, un projecte de la humanitat per si mateixa sinó l'objectiu del virus, qui fa ús de la humanitat pel seu propòsit.
Els invisibles són uns humans aparentement normals, si no fos perquè tenen la capacitat de fer-se invisibles a voluntat, així com de controlar altres arts que podríem anomenar màgiques, i que es resumeixen en la facultat de crear realitats alternatives tan contundents como la realitat mateixa. Éssers que coneixen els mecanismes per accedir a realitats més que virtuals. Per exemple, si volem veure el món com els ocells, no tenim més que arrencar-nos els ulls, ficar-los a un colom, i deixar que el colom comenci a volar per a vuere el món des del cel.
No passa res, després els nostres ulls tornen al seu lloc,... tranquils.

Tot i que aquets humans, els invisibles, estan igualment infectats pel virus, ells són plenament conscients de la seva presència i objectius, i s'han unit en cél·lules de resistència que s'enfronten a una altra selecta facció d'humans (perquè en aquesta història tothom és humà) amb poders semblants, que han estat convocats amb l'objetiu d'eliminar-los.
La història comença amb un noiet de Liverpool, el protagonista, que té aquestes mateixes facultats, i la trama inicial del còmic, o potser hauria de dir el llibre, versa sobre la lluita entre ambdues faccions per reclutar-lo a les seves files.
Una història de molta misèria urbana, de carrerons plens de brutícia i pidolaires, sempre amb el Big Ben, Buckingham i altres grans paradigmes de l'skyline londinenc al fons de les vinyetes. Línies de metro abandonades, amb les seves tètriques estacions i les seves vies encara plenament transitables, són les portes a un Londres paral·lel, que alhora dona lloc a una gama d'infinits londresos quatridimensionals i possibles. Personatges esbojarrats i completament bojos en la seva concepció mateixa que persegueixen el nostre pobre protagonista per Kensington Gardens, amiguets de Glasgow amb unes crestes enormes que comparteixen misèries amb ell; un vell rodamón infiltrat que en realitat és el pare espiritual del noi i qui li ensenya totes les males arts de la màgia que serveix per a combatre el virus (i que en bona part dels casos no són més que polsims esnifables dels més diversos orígens)
Vet aquí un petit discurs que li fa el vell al noi mentre li està atzivant una pallissa d'antologia a la vora del Tamesis, a baix, a la llera mateixa del riu: El teu cap és com el meu, com els nostres: prou gran com per contenir tots els déus i dimonis haguts i per haver. Prou gran com per suportar el pes dels oceans i les estrelles. T'hi caben universos sencers! ¿Però què decidim desar en tan meravellós contenidor? coses trencandes, quincalles amb les que juguem una i altra vegada. El món ens dona corda i nosaltres toquem la mateixa tonada una i altra vegada fins que acabem pensant que això és tot el que som.

Aquesta història va ser una de les principals fonts d'inspiració de Matrix, tot i que mai reconeguda obertament per ningú com a tal. Fins i tot el propi Morrison va renunciar a formular cap reclamació judicial al respecte. Però les coses sempre s'acaben desllorigant i almenys tothom acaba al seu lloc. Podeu llegir aquí una explicació ben extensa de com va anar tot aquest afer.
També podeu llegir comentaris sobre aquesta ressenya al fòrum de còmics de Sedice.

Tornant al còmic en si, els dibuixos de Steve Yeowell, Jill Thomposn i Dennis Crammer a voltes fins i tot fan pena, si se'm permet l'expressió, però acompleixen amb el tràmit i almenys tenen la virtut de passar desapercebuts davant d'una història tan apassionant, la qual cosa no és poc ni és facil d'aconseguir. Per això deia abans que aquesta edició em sembla més un llibre que un còmic, perquè els dibuixos, en realitat, no persegueixen res més que il·lustrar el guió d'una manera molt circumstancial.

224 pàgines a color, en format americà i enquadernació flexible fins a extrems que sovint s'agraeixen, resistent almenys, d'un satinat que a la platja suporta molt bé la sorra i la sal. Factoria Vertigo, absolutament. Si teniu 17 eurets a la butxaca us garanteix com a mínim unes estones de lectura agradables i ben distretes. La història s'ho val. Recomanable. Edita Planeta de Agostini Comics