Moon, un film de Duncan Jones

Duncan Jones, el fill de David Bowie, s'ha estrenat com a director de cinema amb Moon, la triomfadora al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges d'aquest any: Un film de ciència ficció amb aires de thriller que, sense ser una superproducció, no ha renunciat a beure de les més exitoses obres del gènere durant el segle passat, o fins i tot d'obres més recents com Los cronocrímenes de Nacho Vigalondo; tot plegat navegant sobre un excel·lent guió que aconsegueix connectar-nos als drames existencialistes interestelars del gran Stanislav Lem. Després de passar 3 anys tot sol a la lluna, el protagonista de la història, l'astronauta Sam Bell, es veu embolcallat d'un seguit de circumstàncies que convertiran la perspectiva del seu retorn imminent a La Terra en una font d'intrigues.
Sense complexes, doncs, i fent gala d'un enorme potencial, Duncan Jones ens demostra, com a mínim, que sap perfectament on trobar cadascun del ingredients necessaris per convertir un baix pressupost en una pel·lícula atractiva que no fa altra cosa que col·leccionar crítiques positives. Per parlar de miracles, ja és encomiable que amb només cinc milions de dòlars de pressupost la pel·lícula hagi aconseguit arribar a les sales de cinema d'Espanya. I sens dubte una de les sorpreses més positives és la doble interpretació de Sam Rockwell com a protagonista, que ja sona amb força a les apostes pels nominats als Oscars.

REC 2, una de zombis catalans

Si al seu dia vareu xalar de valent a la butaca mentre veieu REC, el curiós experiment cinematogràfic de Jaume Balagueró i Paco Plaza, ara teniu als cinemes la segona part, REC2: Més del mateix, però diferent. La base és la mateixa: són els propis actors els qui porten la càmera, provocant una narració visual subjectiva i en primera persona de tot el que va passant. ¿Les diferències? Doncs sobretot que Balagueró i Plaza han tingut temps de meditar com treure més suc a les possibilitats del nou invent, i això es tradueix en jocs molt més interessants amb la càmera, la resolució d'alguns problemes de ritme que tenia la primera part, i de passada han aprofitat també per tancar alguns interrogants que en aquella ocasió havien quedat oberts.
Una altra novetat és que mentre a la primera part de REC primava sobretot el realisme i el cinema-documental, aquesta segona part s'ha obert totalment al gore i el terror, amb dolls de sang per tot arreu, fetge i molta acció, amb abundants paròdies dels grans clàssics del gènere i un plantejament de les escenes clarament inspirat a l'estètica dels videojocs. L'actriu Manuela Velasco repeteix en el repartiment un paper que ja se'l tenia guanyat, però sens dubte tot el protagonisme li ha robat Niña Medeiros, el zombi que ja no podrà viure mai sense l'ànima del fascinant Javier Botet.

Spectrum, d'Alfonso Azpiri

Planeta de Agostini Comics publica aquesta tardor un curiós àlbum d'il·lustracions del dibuixant madrileny Alfonso Azpiri, qui durant els any 80 del segle passat va ser el referent indispensable en el disseny de les caràtules de qualsevol videojoc per a Spectrum, Amstrad, Atari, Amiga o PC que sortia al mercat. En aquells anys Espanya era una potència mundial a la creació de videojocs que no tenia res a envejar ni tan sols al Japó, i bona part del seu prestigi anava presentat a les caràtules dissenyades per Azpiri.
Les perspectives impossibles, uns colors de gran vitalitat i el seu magistral ofici com a dibuixant van fer d'Azpiri el dictador absolut de les normes per a crear una caràtula perfecta, la porta de benvinguda a la fascinació de jocs memorables com Abu Simbel, profanation o West Bank de 1985, o Viaje al centro de la tierra, de 1989. A més, l'art d'Azpiri com a ninotaire va influenciar directament els gràfics de Lorna, la voluptuosa heroïna de ciència ficció eròtica que va acabar provocant l'interés de revistes com Heavy Metal o Penthouse, o bé Mot un divertit personatge que acabaria convertit en sèrie d'animació produida per Le Studio-Canal Plus,... i un llarg etcètera d'èxits gràfics que trobareu compil·lats en aquestes 128 pàgines a color que edita Planeta de Agostini Còmics al preu de 14,95 euros, Spectrum il·lustracions d'Azpiri entre 1985 i 2009.

Los sustitutos, un film de J. Mostow inspirat al còmic The Surrogates

Una de les estrenes de ciència ficció més esperades a la cartellera d'aquesta tardor ha estat Los sustitutos (Surrogates) la darrera creació del director Johnatan Mostow, qui no apareixia per la gran pantalla des de l'any 2003, quan va estrenar la tercera part de Terminator, La Rebel·lió de les màquines.
L'experiència adquirida en aquella ocasió amb la recreació de tota mena d'autòmats i cyborgs, així com la presència de Bruce Willis com a protagonista, que per si sol garanteix solvència i carisma a tot arreu on el posen, han estat els dos ingredients bàsics per a la solidesa d'aquesta cinta cyberpunk que reflexiona sobre una societat propera i probable, l'any 2017, quan els humans ens passem la vida tombats a una còmoda butaca i amb uns electrodes clavats al cervell, mentre vivim virtualment la nostra existència a mans d'un cos artificial creat al nostre gust, sempre jove i sense por a la mort, les infeccions o el fracàs. Els problemes comencen quan algú troba la manera d'exterminar massivament els humans actuant directament sobre la xarxa que ens connecta al nostre substitut.
















Si us apassiona el tema, toca inevitablement fer un repàs als còmics que inspiren la pel·lícula de Johnatan Mostow: Los sustitutos, o Surrogates, són una creació del guionista Robert Venditti amb dibuixos de Brett Weldele projectada en cinc històries de les quals ja en porta publicades dues: The Surrogates pròpiament, què és la que inspira la pel·lícula i ja fa temps que està publicada, i Los sustitutos de carne y hueso, que és la preqüela de la història i és una novetat editorial d'aquesta tardor. A Espanya les publica Glénat, són dos álbums a color, de 208 i 144 pàgines respectivament, que trobareu al preu de 19,95 euros la peça.
















Aquí us deixo uns scans del còmic central, The Surrogates, i tot seguit el trailer de la pel·li.

Fuga en la Modelo reeditat

Ediciones La Cúpula ha reeditat tota una llegenda del còmic underground barceloní dels anys 80 del segle passat. M'estic referint a la més reeixida criatura del guionista Juan Mediavilla i el dibuixant Miquel Gallardo: el niñato, més conegut universalment com a Makoki, i concretament de l'àlbum més exitós de les seves aventures: Fuga en la Modelo. Primer va aparèixer publicada per entregues a la revista El Víbora, i tot seguit es va compilar en un àlbum del qual es van vendre 20.000 exemplars en 4 edicions, fins que va ingressar a l'olimp de les obres introbables per a disgust de tots aquells que no van tenir ocasió de comprar-la al seu moment.
















(al centre i acolorits, Gallardo i Mediavilla, als temps d'El Víbora,.. quins temps!)


Fuga en La Modelo ens desplaça a una Barcelona preolímpica, a un Raval sense baretos de disseny on els pisos es podien comprar per 2 milions de pessetes i encara ningú havia sentit a parlar d'una cosa anomenada al·luminosi. Rockabillies, kinkis, màquines escurabutxaques reventades amb potes de cabra i una banda de col·legues: Emo, Cuco i el Niñato, que amb seu gos Pipo porten de corcoll al Comisario Loperena i tot el cos de la Policia Nacional. Rellegit avui dia, Fuga en La Modelo esdevé el reflex de tota una generació a una altra Barcelona, una cituat que té molt poc a veure amb la que avui dia coneixem. Ara la podeu trobar novament a les llibreries per 16 euros, en una acurada edició de 72 pàgines en tapa dura. I quan dic acurada, ho dic perquè està feta amb molt d'amor, amb una millora digital de les imatges molt ben treballada i una enquadernació impecable.

Distrito 9, un film de Neill Blomkamp

Aquests dies tenim als cinemes la darrera producció de Peter Jackson: Distrito 9, una pel·lícula de ciència ficció amb cos i sense esquerdes, com feia temps que no teniem ocasió de veure a la gran pantalla. Un guió fresc, una idea nova i un còctel de divertides concesions al cimena bandarra de sèrie B aromatitzat amb un munt d'evocacions al manga japonès. Peter Jackson i el director, Neill Blomkamp, que per cert s'estrena com a tal al gran format, estaven treballant plegats al projecte de portar el videojoc Halo al cinema, una pel·licula que té prevista la seva estrena l'any 2012,... i com qui no vol la cosa, a mig camí es treuen de la màniga aquesta petita obra mestra.

L'argument de Distrito 9 és una trama político-conspiranoica d'experiments secrets sobre uns alienígenes i la seva tecnologia, que accidentalment aterren a Sudàfrica sense cap mena de pretensió hostil contra l'espècie humana. Els humans, doncs, acaben convertits en els dolents de la pel·lícula i la nau queda reclosa durant prop de 30 anys al disctricte 9, una mena de despietat camp de concentració, aïllat de la resta del món i custodiat sota el més estricte secret militar. Com us deia, un divertimento inspirat a un videojoc que acaba convertit en un important referent de ciència ficció. La pel·lícula queda totalment oberta a una segona part o, qui sap? En el millor dels casos fins i tot una sèrie televisiva, tal com va passar ara fa 13 anys amb Stargate. De fet s'ha de dir que Neill Blomkamp va ser un dels principals responsables del efectes especials a la coneguda telesèrie sobre aquesta pel·lícula protagonitzada per Richard Dean Anderson.
Us deixo el trailer de Distrito 9 i, tot seguit, un avançament de Halo, que fa molt bona pinta!

Nou integral de Terminal City

Una ciutat que porta 40 anys morta. Les persones vagaregen pels seus carrers com si res no hagués succeït, però el futur ja no existeix. Un munt de protagonistes, tots ells antics mites d'un star system que ja no té sentit, perquè els espectacles han canviat, i les persones ni tan sols tenen la capacitat de somiar per si mateixes. Drogues d'efectes poc previsibles, com l'electrocaïna. Zoològics evolutius, d'espècies animals tormentades per una diversitat genètica forçada i manipulada.
Així és Terminal City, la ciutat magistralment portada a les vinyetes, l'any 1997, pel dibuixant nordamericà Michael Lark, conegut sobretot per la sèrie batmaniana Gotham Central, que es va publicar entre 2003 i 2006.
Terminal city és una història retro-futurista del guionista canadenc Dean Motter, el creador de Mister X. Un futurisme de regust pulp, a l'estil dels anys 20 i 30 del segle XX. La ciutat és, en realitat, el paradigma de qualsevol ciutat, i tota l'acció es concentra a un emblemàtic hotel, l'Herculean Arms, on s'hi aboquen les vides dels protagonistes de la història. Unes vides patètiques a un món aparentment fictici que podria haver estat perfectament real.
Als EEUU, DC Comics el va publicar originalment en 9 capítols a la seva línia VERTIGO. L'any 2000, Norma Editorial l'editava a Espanya en tres volums, i ara Planeta de Agostini Comics ens l'ofereix en edició integral: 232 pàgines a color en llibre rústic que trobareu per 17 euros.

Los invisibles, vol. 1: Dí que quieres la Revolución

Los invisibles, de Grant Morrison, és una barreja d'urban guerrilla i trames conspiranoiques entre Liverpool i Londres, o més aviat hauria de dir de Liverpool a Londres, que té lloc a principis dels anys 60.
El global de la història va molt més enllà, però pel que fa a aquests primers capítols de la història que ara us comento, acaba a la Arcàdia; no explico res més al respecte per no destripar el còmic. Còctels molotov, revolució i lluita contra una obscura plutocràcia que treballa al servei d'una cosa encara més fosca. Fins i tot John Lennon apareix al primer capítol. I és que el títol d'aquest primer volum no és altra cosa que la primera frase de la lletra del tema "Revolution" dels Beatles.
Aquest és l'escenari -tan vàl·lid como ho podria haver estat qualsevol altre, però Grant Morrison és escocès i a sobre homosexual, i li ha agafat per aquí- per a donar vida a les conseqüències d'un virus que es va instal·lar a la humanitat en algún moment indeterminat de la protohistòria o la història antiga; com qualsevol virus el seu objectiu és multiplicar-se infinitament i poblar totes les cèl·lules de l'univers: vet aquí la quimera de qualsevol virus com cal.
Els homes, com a hostes del virus, esdevenen els seu esclaus i comencen a treballar compulsivament a la construcció de ciutats. Primer comencen per les polis gregues i la cosa es va sofisticant fins arribar a les megalòpolis actuals. I això passa perquè quan l' home sàpiga construir les ciutats més grans i magnífiques, haurà arribat a la facultat de construir naus que podran escampar el virus per tot l'univers. El repte de la colonizació de l'espai no és, doncs, un projecte de la humanitat per si mateixa sinó l'objectiu del virus, qui fa ús de la humanitat pel seu propòsit.
Els invisibles són uns humans aparentement normals, si no fos perquè tenen la capacitat de fer-se invisibles a voluntat, així com de controlar altres arts que podríem anomenar màgiques, i que es resumeixen en la facultat de crear realitats alternatives tan contundents como la realitat mateixa. Éssers que coneixen els mecanismes per accedir a realitats més que virtuals. Per exemple, si volem veure el món com els ocells, no tenim més que arrencar-nos els ulls, ficar-los a un colom, i deixar que el colom comenci a volar per a vuere el món des del cel.
No passa res, després els nostres ulls tornen al seu lloc,... tranquils.

Tot i que aquets humans, els invisibles, estan igualment infectats pel virus, ells són plenament conscients de la seva presència i objectius, i s'han unit en cél·lules de resistència que s'enfronten a una altra selecta facció d'humans (perquè en aquesta història tothom és humà) amb poders semblants, que han estat convocats amb l'objetiu d'eliminar-los.
La història comença amb un noiet de Liverpool, el protagonista, que té aquestes mateixes facultats, i la trama inicial del còmic, o potser hauria de dir el llibre, versa sobre la lluita entre ambdues faccions per reclutar-lo a les seves files.
Una història de molta misèria urbana, de carrerons plens de brutícia i pidolaires, sempre amb el Big Ben, Buckingham i altres grans paradigmes de l'skyline londinenc al fons de les vinyetes. Línies de metro abandonades, amb les seves tètriques estacions i les seves vies encara plenament transitables, són les portes a un Londres paral·lel, que alhora dona lloc a una gama d'infinits londresos quatridimensionals i possibles. Personatges esbojarrats i completament bojos en la seva concepció mateixa que persegueixen el nostre pobre protagonista per Kensington Gardens, amiguets de Glasgow amb unes crestes enormes que comparteixen misèries amb ell; un vell rodamón infiltrat que en realitat és el pare espiritual del noi i qui li ensenya totes les males arts de la màgia que serveix per a combatre el virus (i que en bona part dels casos no són més que polsims esnifables dels més diversos orígens)
Vet aquí un petit discurs que li fa el vell al noi mentre li està atzivant una pallissa d'antologia a la vora del Tamesis, a baix, a la llera mateixa del riu: El teu cap és com el meu, com els nostres: prou gran com per contenir tots els déus i dimonis haguts i per haver. Prou gran com per suportar el pes dels oceans i les estrelles. T'hi caben universos sencers! ¿Però què decidim desar en tan meravellós contenidor? coses trencandes, quincalles amb les que juguem una i altra vegada. El món ens dona corda i nosaltres toquem la mateixa tonada una i altra vegada fins que acabem pensant que això és tot el que som.

Aquesta història va ser una de les principals fonts d'inspiració de Matrix, tot i que mai reconeguda obertament per ningú com a tal. Fins i tot el propi Morrison va renunciar a formular cap reclamació judicial al respecte. Però les coses sempre s'acaben desllorigant i almenys tothom acaba al seu lloc. Podeu llegir aquí una explicació ben extensa de com va anar tot aquest afer.
També podeu llegir comentaris sobre aquesta ressenya al fòrum de còmics de Sedice.

Tornant al còmic en si, els dibuixos de Steve Yeowell, Jill Thomposn i Dennis Crammer a voltes fins i tot fan pena, si se'm permet l'expressió, però acompleixen amb el tràmit i almenys tenen la virtut de passar desapercebuts davant d'una història tan apassionant, la qual cosa no és poc ni és facil d'aconseguir. Per això deia abans que aquesta edició em sembla més un llibre que un còmic, perquè els dibuixos, en realitat, no persegueixen res més que il·lustrar el guió d'una manera molt circumstancial.

224 pàgines a color, en format americà i enquadernació flexible fins a extrems que sovint s'agraeixen, resistent almenys, d'un satinat que a la platja suporta molt bé la sorra i la sal. Factoria Vertigo, absolutament. Si teniu 17 eurets a la butxaca us garanteix com a mínim unes estones de lectura agradables i ben distretes. La història s'ho val. Recomanable. Edita Planeta de Agostini Comics

Les aventures imaginàries del Jove Verne

Edicions Glénat ha creat aquest any una línia editorial anomenada Premis Coll, que no té altra finalitat que la publicació dels còmics afavorits per aquest guardó que atorga APIC, l'Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya. La primera edició dels Premis Coll la va guanyar, l'any 2007, Les aventures imaginàries del Jove Verne, un guió de Jorge García amb dibuixos de Pedro Rodríguez que finalment ja podem comprar a les llibreries des d'aquest passat mes de maig i que tindrà continuitat en una segona entrega durant l'any 2010.

El títol d'aquest història podria portar a confusions sobre el seu contingut, no es tracta de la narració més o menys biogràfica de la infantesa de Jules Verne, sino que aquesta funciona només com a inspiració per donar vida a un jove somiador que algun dia, quan tingui 30 anys, escriurà una novel·la. Tal com està plantejat el guió, el jove Verne podria haver estat doncs, qualsevol de nosaltres, només cal ser entremaliat i, sobretot, posseir una imaginació sense límits. Vet aquí la facilitat i naturalitat amb què es deixa llegir aquesta història que us deixarà, això sí, amb ganes de llegir la segona entrega.
Pel que fa als dibuixos de Pedro Rodríguez, qualsevol elogi es queda petit. Després de fascinar-nos amb Omar el Navegante, i després també d'haver-se obert un camí gloriós a Catalunya treballant al Club Super 3, ara ens delecta amb unes vinyetes d'una execució tècnica magistral. Aquesta primera entrega de Les aventures imàginàries del Jove Verne té 56 pàgines a color i val 12 euros. Podeu triar edició en castellà o català.

Us convido a llegir els comentaris sobre l'obra que es fan al club de lectura del fòrum de còmics de Sedice: Aquí
Per part meva us deixo una petita selecció d'imatges d'aquesta primera entrega:

Pobre Marinero, de Sammy Harkham

L'autor i editor de còmics de Los Angeles Sammy Harkham és l'ànima de l'antologia Kramers Ergot, que aquest any ha estat nominada als prestigiosos premis Eisner que atorga la indústria del còmic des de 1988. Kramers Ergot es publica des de l'any 2000, i al número 4 Sammy Harkham va incloure la seva primera història llarga, Pobre Mariner, una adaptació d'un vell/bell conte de Guy de Maupassant publicat l'any 1883 sota el títol En mer, una de les diverses obres inspirades a la immensitat del mar que Maupassant escrivia durant aquells anys.

L'adaptació de Harkham va tenir una excel·lent crítica durant l'any 2004, i fruit d'això es va traduir al francès, el coreà i l'italià. Ara, 5 anys després, l'editorial barcelonina Apa Apa còmics, que ens té acostumats a publicar poques coses però molt selectes, ens ofereix aquesta adaptació de Sammy Harkham traduida al castellà. La història narra els infortunis d'un llenyataire que decideix abandonar la placidesa i la seguretat de seva vida al bosc, amb al seva dona, per capbussar-se a les incerteses, els perills i els patiments d'un llarg viatge per l'oceà.
Cliqueu aquí per llegir la ressenya d'Àlvaro Pons a La Cárcel de Papel.
L'edició de Pobre Marinero d'Apa Apa còmics té 132 pàgines a dues tonalitats, en format 14x14 i enquadernació rústica. Val 12 euros.

El Arte de Volar, d'Altarriba i Kim

El guionista i escriptor Antonio Altarriba publica amb Edicions de Ponent un curiós còmic de marcat valor històric: El Arte de Volar, una narració que ens transporta per diversos episodis i moments de la guerra civil espanyola, el franquisme i la transició democràtica, però donant un pas més enllà dels tòpics i les generalitats que solen explicar els llibres d'història; i això és possible perquè en realitat Altarriba està explicant la vida del seu pare, que es va suicidar l'any 2001 després d'una intensa vida com a protagonista directe d'aquells fets.
Així doncs, tòpics com l'exili a França, els camps de concentració o la recuperació econòmica d'Espanya durant el franquisme, apareixen aquí vestits de diversitat, a través de detalls íntims i emocions personals reals i irrepetibles. Un contrapunt molt enriquidor on no hi falten situacions iròniques, i fins i tot còmiques, que inevitablement acompanyen qualsevol tragèdia humana. Per a una ocasió tan especial Altarriba ha comptat amb els dibuixos de Kim, l'autor del legendari Martínez el Facha, que en tot moment ha sabut portar les vinyetes d'aquesta història pel to i la cadència més adequats per a cada situació.
El Arte de Volar, d'Altarriba i Kim, consta de 208 pàgines en dues tonalitats. Edicions de Ponent el posa a la venda per 22 euros en una edició estandard en format americà, acuradament acabada en tapa rústica, o bé per 34 euros en una tirada numerada de 1000 exemplars, en cartoné plastificat i format europeu.

Sisena entrega d'Els Passatgers del Vent de Bourgeon

Pel dia 3 de setembre està previst el llançament a França del 6è volum d'Els passatgers del Vent, de François Bourgeon. Bona notícia la continuació d'aquesta obra mestra de la bande desineé que es va quedar aturada l'any 1984. Ja va ser una grata sorpresa veure com Bourgeon reprenia l'any 2007 el cicle de Cyan, una altra de les seves obres cabdals i que personalment m'agrada molt més que Els passatgers del Vent. Sigui com sigui, qualsevol novetat sorgida de les mans de Bourgeon és una excel·lent noticia fins que es demostri el contrari.
Ara faltarà veure quan trigarem a trobar-la editada a Espanya. La jove editorial 12bis, que és la propietària dels drets de l'obra, ja va prendre possessió del mercat espanyol aquesta passada primavera, publicant un integral recopilatori dels 5 volums d'aquesta obra apareguts als anys 80, així com una altra obra excel·lent de Bourgeon, Los compañeros del Crepúsculo (cliqueu aquí per llegir els comentaris que vaig fer al seu moment sobre aquestes edicions, amb exhaustives captures d'ambdós còmics) Si s'arrisquen a publicar aquest 6è volum d'"els passatgers" potser haurem de celebrar l'entrada en actiu d'un nova editorial a Espanya: una cosa és la publicació més o menys oportunista d'aquells integrals històrics, que tenien com a principal objectiu aprofitar l'empenta mediàtica de la visita de Bourgeon al saló de Barcelona, i una altra és començar a publicar historietes de nova factura amb certa regularitat. Tant de bó!
Cliqueu aquí per veure algunes pàgines interiors en pdf d'aquesta nova entrega d'"els passatgers"

Alícia al País de les Meravelles per Tim Burton

Doncs sí. Sona bé, oi? Amb Johnny Depp, és clar, caracteritzat com a Mad Hatter, que jo diria que és símplement un rescat d'imatges rebutjades al seu dia de Willie Wonka i la Fàbrica de Xocolata, amb uns retocs digitals d'última hora i... p'alante!... Tot plegat en 3D, òbviament.
I aquí dalt teniu una il·lustració la mar de guapa que s'ha treballat Bienve Prieto per a celebrar-ho. Cliqueu la imatge per accedir al seu blog, on ens explica tots els detalls i enllaços sobre el tema, i on també trobareu altres il·lustracions inspirades. Per part meva us deixo una selecció de tutubos. Que vagi de gust!

Novetats de La Cúpula per aquest divendres

Ediciones La Cúpula porta a les llibreries aquest proper divendres, 24 de juliol, quatre noves publicacions, a part del nº 214 de Kiss Comics. Dues d'elles són reedicions i les altres dues són novetats.

Quant a les reedicions, ens trobem amb el primer volum (de quatre que han publicat fins ara) de Balas Perdidas, de l'autor i editor independent (El Capitán Books) de New Jersey David Lapham. Es tracta d'una sèrie negra ben especial, amb un contrapunt de bon humor i un aire pulp molt atractiu. La història d'aquest primer volum, "La Inocencia del nihilismo", comença amb una nena de 7 anys que esdevé testimoni d'un doble crim, i des d'aquest moment té lloc una espiral despietada de successos que acaba finalment en un episodi de tensió i dolls de sang a una carretera solitària del nord de California, tot evocant-nos les més salvatges malifetes on the road de Bonnie & Clyde,... però a la costa del Pacífic.
És una ocasió excel·lent per tenir a casa aquestes fascinants històries de Lapham.. Els quatre volums que integren el conjunt es van publicar per primera vegada entre 2005 i 2006. Aleshores sortia a 12 euros la peça, però aquest primer volum que ara reediten ja val 18 euros. D'acord que són 244 pàgines (a una tinta) però increïblement, en poc més de 3 anys s'ha encarit un 50%. I no és que sigui car en relació als preus que tenen els còmics avui dia, però em sembla important comentar-ho perquè ens dona una perspectiva força bona de com s'està posant la cosa. I més si parlem de La Cúpula, que no s'ha caracteritzat mai per uns preus abusius dels seus còmics sinò tot el contrari.
En fi, ja veurem on ens porta tot això. Espero que no arribem a aquells eslògans divins que tan agradaven als guionistes i dibuixants d'El Víbora, allà pels inicis dels anys 80,... com aquell que deia "si no lo puedes comprar, róbalo"

L'altra reedició que posen a la venda és un còmic porno, deu guions de la parisenca Sibylline Desmazières, dibuixats per Alfred, Capucine, D'Aviau, Augustin, Vince, Rica, Vatine, Pedrosa, Bertail i McKean. Es diu Primeras veces, i les històries tenen com a nexe comú precisamente això: cadascuna d'elles parla de "la primera vegada" que algú descobreix una cosa. Per exemple, la primera experiència d'una dona amb un consolador, la primera vegada que una dona sorprèn el seu nòvio masturbant-se mentre mira una pel·lícula porno, etc. Aquesta té 116 pàgines a una tinta i val 18 euros,... també.




















Pel que fa a les dues novetats, El horror de Colliers County, de Rich Tommaso, flamant guanyador d'un premi Eisner l'any 2008, ens porta a una atmosfera asfixiant i de terror psicològic que fa molt bona pinta:

Imagínate un lugar en el que vayas a donde vayas ?cada esquina de cada calle, detrás de cada árbol, arbusto, follaje- parece haber una presencia... ¡del mal! Nunca descubrirás si realmente hay algo ahí, pero de algún modo, en lo más profundo de tu ser, sabes que algo no marcha bien. Bienvenido a Collier County...

68 pàgines a una tinta i tapa rústica. 12 euros.

L'altra novetat és El hijo del Ogro, del cineasta i dibuixant francès Grégory Mardon, un autor habitual al catàleg de La Cúpula, amb obres fascinants com Incógnito i Olas en el alma,... i Cicloman (editat per Edicions de Ponent) que ara arriba amb aquest sorprenent drama èpic d'ambientació cavalleresca. Sorprenent perquè és la seva primera incursió als territoris habituals de la fantasia medieval. Però també sorprenent pels recursos narratius que utilitza: Una història amb molt poc diàleg, amb un plantejament gràfic molt complet, figures de marcat realisme i expressivitat, amb uns enquadraments molt estudiats i on res apareix per caprici, tot plegat a una tinta i efectes aigualits. Al marge de la curiositat que suposa la temàtica triada, no deixa de ser una obra ben caracaterística de Mardon, quant a la seva habitual recerca del terror psicològic als personatges. La diferència està a que ens tenia acostumats a desenvolupar aquest exercici en ambients urbans i més o menys contemporanis. Té 76 pàgines, en cartoné, i val 15 euros. Max_thous, a Charcos de Tinta, té traduïda una interessant entrevista de Laurence Le Saux amb Mardon on conversen àmpliament d'aquest còmic (aquí) Per part meva us deixo unes quantes imatges:

Ah!... i també Harry & Compagnie

No fa gaire, el passat dia 16 de juliol, us parlava de les paròdies de Harry Potter que corren pel món del còmic,... i reconec que ha estat imperdonable no haver esmentat Harry & Compagnie, d'Àlex López amb guions de Pierre Veys. No sé pas en què estava pensant jo quan escrivia aquells comentaris, però el cas que se m'havia oblidat completament. Suposo que són coses de l'edat, o potser perquè dormo poc. Com dic: imperdonable.
Com imperdonable és també que no tinguem més remei que veure-la publicada per Delcourt en francès mentre aquí ens mengem els mocs. Jo crec que els francesos han de flipar molt quan veuen com aquí no fem ni cas dels excel·lents dibuixants, tant en quantitat com en qualitat, que tenim. I és que no són tres o quatre,... que en tenim per omplir cabassos,.... i tots han d'acabar buscant-se les garrofes a França, invariablement, mentre aquí ens reediten Mortadelo y Filemón, dia rere dia, any rere any, pels segles dels segles. Hay que joderse.
Ho sento, si no ho deia no em quedava tranquil.